Fa molts mesos que no escric. Ara, exilitat econòmicament a casa els pares esperant que la cooperativa de treball on projecto amb sis amics/gues, on pico pedra des de fa més de dos anys, doni els fruits necessàris per poder re emancipar-me, m'he decidit a tornar a escriure.
Segurament, la necessitat d'expressar milers de coses, deixar fluir les paraules en els temps convulsos que estem visquent, m'han empès a tornar-hi.
Des de fa uns dies em dedico a fer pedagogía sobre el procés que, en paral·lel al que està fent bona part de la ciutadania catalana, estem fent des dels moviments de l'Esquerra Revolucionària i Anticapitalista, enmarcats dins el procés sobiranista.
Mai havia estat abans independentista. Sempre m'he considerat més enllà dels moviments clàssics de l'esquerra institucional, i puc confessar-vos que quan en Carod va anar a Perpinyà va ser la primera i última vegada que he votat a ERC. La resta, o no he votat - la majoría de vegades - o he votat els bascos - en algunes europees - o ara, a les darreres al Parlament, on vaig votar al company David, ja que al Quim no el coneixia tant i molt menys a les que venien darrera.
El cert, però, és que com heu pogut comprovar al meu facebook, cada vegada que la CUP fa quelcom al Parlament, me'n sento més, d'orgullós del meu vot. I actuo en conseqüència treballant per fer gran el projecte des de la base, a l'Assemblea Local de Caldes.
És evident que tots els processos polítics importants no venen mancats de contradiccions. Però m'agrada recordar, pel que sigui, que una de les entitats més importants del país actualment s'anomena "Assemblea". Ja està.
No sé si darrera hi ha una estratègia permeditada d'algun partit. No en tinc ni idea. Tampoc sé fins on arribarà tot plegat, ja que la llògica de partits mai m'ha agradat i sempre he confiat molt més en els moviments, les campanyes o les accions que no pas en aquest joc polític partidista que considero prostituit, venut i caducat. Malgrat tot, valoro positivament la feina que estan fent, sobretot la de conscienciació i la de picar ferro on més fred està (llegeixis barris, viles o ciutats on històricament el discurs sobiranista no ha encaixat mai)
La lluita, però, que més m'enorgulleix com a co-ciutadà, és la lluita de la PAH. Desenes, centenars de persones a qui han fet creure despolititzades per les elits de sempre s'autoorganitzen per fer front a una de les averracions més absurdes, inhumanes i cruels del sistema econòmic que ens governa. El dret a l'habitatge és un dret que, fins i tot amb les seves lleis, el capitalisme podria garantir. El conflicte de l'habitatge és, doncs, sota el meu punt de vista, la punta més crua de l'iceberg que amaga aquest sistema pervers.
