Amb el somriure, la revolta

Tornem a començar...

2011-10-04T21:58:00.003+02:00

A veure si aquesta vegada dura més que les últimes.
Quasi un any després i enmig d'aquesta setmana repressiva i de paranoia, torno a escriure. Han detingut primer a la S., enmig de la càlida tarda vallesana, quan portava a la M. a l'estació. Grans persones, totes elles. Amigues de les seves amigues i molt bona gent i acollidora. A la Z. l'han detingut quan, després d'una trucada dels Mossos d'Esquadra notificant la detenció de la S. li han dit on es trobava. Òbviament, Z. ha anat a buscar S. I se l'han quedada. Paranoia Puiginana, entre copa de cava i cops a l'espatlla, parafrasejant l'amic D.F. I mentrestant aquí, al Vallès Central, sabent d'amics tancats a comissaria i sense poder-hi fer res. Sabent que en queden 14 al carrer que en breu correran la mateixa sort que S. i que Z. I qui sap si els coneixerem.
Alhora, a Lleida, un rapero ha estat detingut per 'apologia del terrorisme'. Ràpidament cap a Madrid, cap i casal de la repressió. Aquest, per comunista.
Tot això, i com està el pati, és el que m'ha fet tornar a escriure. Qui sap el que dura, aquesta paranoia. Necessitat d'expressar, d'explicar i d'esbombar al món que tot plegat és una gran mentida. Que jo venia aquí a viure! I que em trobo, des de gairebé la meitat de temps que estic en aquest món, protestant.
I és la rebel·lía el que ens fa dignes de seguir sent, de no creure, de seguir reivindicant que les ganes de viure són nostres. Que per moltes retallades, per molts Mossos, per molta repressió, no ens fareu creure, ni ens fareu canviar aquestes ganes. De viure, i de viure com volem.

Transformació...

2010-12-21T12:01:00.003+01:00

A través de la pedagogia. Suposo que aquest és el camí. Pedagogia humana, social, cultural, lingüística... i aprendre, sempre aprendre i estar disposat a fer-ho.
Aquesta ha de ser l'actitud de tota revolucionària?
I l'humor. Patrimoni nostre. Ara i sempre.
No vull saber com tenia la boca "El noi del sucre", però si que penso que "la independència de la nostra terra no ens fa por".

I demà tornarem a sortir al carrer

2010-12-18T23:59:00.011+01:00

Ja està. És la primera hora, són els primers minuts del dia 19 de desembre, dia en que ens tornarem a mobilitzar "pel repartiment de la riquesa i el treball". Serà un punt de trobada, qui sap si serem moltes. Però hi serem, i suposo que pels temps que corren, això és l'important.
Jo ja estic contenta d'haver-me trobat amb qui m'he anat trobant. Gent. Gent lluitadora. Gent que lluita. Gent que considera que el que cal és contestar, protestar i ser-hi. És la gent que sé que em trobaré quan vagin maldades, més maldades del que estan anant ara.
És evident que som absolutament privilegiades. El nostre món (petit, no el gran, pobre...) és privilegiat: els pares han estat ocupats laboralment fins ara, que ho estem, més o menys, nosaltres. Ens han mantingut, i quan no ho han fet ells, han estat els avis, oncles i demés família extensa. Per això som on som, ens cuidem amb qui ens cuidem i ens hem trobat, al llarg de la vida, amb qui ens hem trobat. I és que en això es basa, diria, el sistema de classes: nosaltres, tal com els intocables fan a la Índia, ens relacionem amb nosaltres, amb els nostres. I ells es relacionen entre ells, tenen filles entre elles, i s'ho fan. S'apanyen.
És possible, doncs, que les classes més populars, les que estan patint la crisi de veritat, siguin endogàmiques. Tot el que dic, evidentment, cal agafar-ho amb pinces, doncs com queda clar, diria, no vull pas ofendre a ningú! Així doncs, malgrat casos aïllats, la crisi encara no la coneixem de veritat. I quan ens atrapi, ja veuràs com totes a córrer!
Què passarà quan tu, que ets mestre, et quedis sense feina?
Què passarà quan els meus pares, que són mestres, es vegin afectats per pre jubilacions forçoses amb la meitat del sou actual?
Què passarà quan hàgim de pagar la meitat de la sanitat?

La resposta està en el vent, vent de nord que bufa amb força. És fred i ve carregat de malastrugança.

2010-03-07T21:46:00.002+01:00

La veritat és que la realitat es mereix respostes a preguntes mai formulades. Amèrica Llatina n'és l'exemple, i el darrer, aquest home de la imatge.
No penso fer una defensa a capa i espasa dels règims i els estats, ni d'aquest continent ni del món. Ara bé, el que és és, i si no, doncs no. I el cert és que les mentides que es diuen sobre Cuba, Veneçuela, Bolívia... són tantes, que no és possible opinar si no es coneix quelcom. I alguna cosa conec, sobretot per lectures, de Cuba, Veneçuela, Bolívia, la revolució Bolivariana...
Cuba fins ara ha estat sola enmig d'un huracà de grau 5 durant 30 anys. Ni la URSS va poder fer res per aquest digne país que, malgrat estar governat per una classe política corrupte l'exèrcit no xupa del pot de l'estat i s'autoabasteix dels productes que les tropes produeixen quan no estan en combat. Alhora, ha rebaixat durant els 50 anys de revolució (1959 - 2009) a uns percentatges irrisoris la població analfabeta. Això no seria notícia si no es trobés al continent, juntament amb Àfrica, amb més índex de persones analfabetes del món.
Seguint en aquesta dinàmica, la Llei Helms - Burton sanciona tota importació de productes a l'illa, des d'aliments fins a paper higiènic o compreses, passant per rentadores o qualsevol cosa similar. I tot i així, la gent aguanta, dignament i amb el cap ben alt. Evidentment que cal una renovació de les persones que estan "al capdavant de la revolució". No és plan que hi siguin persones de més de 70 anys de mitjana d'edat. Però davant la realitat actual, prefereixo la sanitat cubana, reconeguda com a una de les millors del món, abans que la dels EEUU, la de Mèxic o la de qualsevol país europeu (podem treure els nòrdics, si m'apureu, tot i que només podem igualar-los. No més.) Alhora, la solidaritat dels metges cubans, amb el suport del seu govern (o viceversa) van ser els primers en arribar a Haití (la Vanguardia no ho va dir!) i estan escampats per barris pobres de les ciutats més deprimides dels veïns rics del nord/EEUU.
La solidaritat, se'ns dubte, és d'esquerres.
M'agradaria que Cuba fes un pas més. M'agradaria que el comunisme avances cap on hauria d'haver anat ja fa temps. Però qui ho ha fet? Qui exigeix a l'estat espanyol el que exigeix a Cuba? Qui exigeix a Europa, EEUU o qualsevol altre estat el que exigeix a aquesta petita illa de pocs milions d'habitants?
No serà que els fa por que la gent inquieta tinguem algun referent? No serà que encara confiem en les petites illes d'esperança? No serà que tenim opinió, i que agafem la Vanguardia gratuïta de la facultat per poder reforçar-la? No serà que existeix des de fa anys una croada encoberta cap a tot allò que faci tuf a esquerranós i que, sobretot, poc a poc i pas a pas, se'n surti?
Tot està per fer i tot és possible, però és possible que a Veneçuela, Cuba i Bolívia sigui més possible que a l'Estat Espanyol, Catalunya o Lleida. Malgrat les consultes.

Tornaré

2010-01-21T18:11:00.001+01:00

No pot ser que faci tants i tants dies - amb les seves nits - que no publiqui res.

Tornaré, i serà per quedar-me...

En Franki...

2008-04-30T08:34:00.003+02:00

Li diuen democràcia... jutgeu vosaltres si ho és.
En Franki ja està tancat i el sistema somriu. És el que volia des que aquest simpàtic jove va començar a qüestionar-lo. Ell és un cap de turc per acollonir les generacions que venen. Qui vulgui passar-se 2 anys i 7 mesos al talego, que ens qüestioni i que actuí en conseqüència. És fàcil.
El més fotut és que encara diguin que vivim en democràcia. Perquè hi ha gent que s'ho creu, que no ho entén, que no entén que ens passa pel cap quan qüestionem aquesta realitat.
Tot i això, mentrestant, indignació, ràbia i convenciment que tenim la raó. Però tot i tenir-la, tot i saber que ni en Franki ni ningú es mereix entrar a la presó per un tros de drap com una bandera - i menys la espanyola o la europea, tacades ambdues de sang! - el Franki ja és dins. Ja en tenim un altre.
I un capítol a part mereixen els mitjans de comunicació. Em dona la sensació que no diran res fins que uns quants contenidors cremin, unes quantes seus bancàries hagin estat assaltades per joves incontrolats que no saben que en democràcia tothom i té cabuda i que aquesta no és la solució, que hi ha altres camins. I nosaltres, la nostra ràbia, ens conduirà cap aquí. Ho farem, pel Franki, per les nostres idees, per cremar i assaltar la realitat que ens està tocant viure. I tindrem detingudes, en solidaritat amb en Franki. I qui sap si ens pegaran. I ens cauran multes, penes - multa, arrestos domiciliaris... La roda tornarà a començar.
Li diuen democràcia... jutgeu vosaltres si ho és.

La playstation

2008-04-18T08:47:00.002+02:00

La Núria em diu que ho faig malament, que no els hauria de deixar jugar a la play. Però sóc jo el que hi treballo, la responsabilitat és meva, i jo els hi deixo jugar. Quan la Mire em pregunta, la primera resposta que tinc és que ja m'agradaria veure-les al meu lloc. Aquesta és la interna, la que penso per mi. Amb la que contesto és la de que és quan estan tranquils, que quan juguen no acostumen a trencar parets, a donar cops, a rebentar mobiliari.
Els xavals de la UEC de Borges tenen panorames familiars durillos. Si més no, la majoria. Però un cop entren a la UEC, l'entorn tampoc acompanya. És un antic magatzem del DARP, separat via pladur. Gran manera de separar i de construir aules, el pladur. És com la broma dels barracons prefabricats però en barat, imagineu-vos. Un cop de puny et fa sentir duríssim, ja que el forat que s'hi fa és poc menys que espectacular. El sostre alt característic d'un magatzem fa que l'espai sigui apersonal i ressoni més que el vestíbul de qualsevol museu d'aquests amplis. I quan vaig començar vaig parafrasejar una frase feta: Déu els cria i la Generalitat els ajunta". Que fan un adolescent amb problemes psiquiàtrics en tractament, un adolescent hiperactiu, un adolescent amb la família desestructurada (o vàris), un adolescent desmotivat... tots junts? Se us acut? Evidentment, liar-la. Jo també ho faria. Però també, allà dins, hom ha de seguir el rol que hom els hi ha adjudicat. Em refereixo que si no ets xungo, se't mengen!
Amb la play estan tranquils. És ètic? No, evidentment que no. Però estan tranquils. I suposo que nosaltres, les educadores, també.

Preguntes...

2008-04-18T08:22:00.005+02:00

Ja fa dies que no escric. I me sap greu, ja que voldria escriure més sovint, però la feina, i últimament la son, no m'ho deixen fer...
A fora plou, ja era hora. Tot i això, se mos enduran aigua de l'Ebre, que també és la del Segre. És curiós com tot gira entorn de quelcom en el moment en que els que manen - que no ens manen! - ho sol·liciten. Avui plou, però no ho fa a les capçaleres. I diria que el que és important és que ho faci a les capçaleres, a les lleres de les muntanyes, per tal de que els rius s'omplin, i d'aquesta manera omplin els pantans que, molts, van ser construïts per un fill de puta que governà via armes durant quaranta anys.
Em pregunto sovint, no només com hem arribat fins aquí, sinó cap a on anem. Com hem arribat fins aquí, rai. Estudio història, en part, per entendre i saber perquè la humanitat és com és, i què és el que l'ha fet ser així. Estem apanyats, ja que amb la immensitat de població que hi ha avui al planeta, fins quin punt pot sobreviure, tan la població com el planeta? I ara ve la pregunta: qui ha de marxar? Si les coses segueixen com fins ara; a qui pelem, si és que hem de pelar a algú? O, qui decideix a qui pelem?
Fa poc van passar per Ponent la gent del Decreixement, els de la marxa. El que deien era, a grans trets, que si volíem seguir existint com a humanitat havíem d'aprendre a viure amb menys. Els que no tenim, d'acord, relativament fàcil. Però els que tenen, i molt? Que fem amb la merda Jaguars, Porsches, BMW, Nuclears, MAT's... amb els seus propietaris, promotors i avaladors? Deien els Habeas en el seu millor disc quelcom similar a "qui mata el planeta, no té dret a viure". I jo em plantejo: què val més, la vida d'una persona, o la del planeta? En els camps de treball que fèiem a l'estiu, un adolescent euskaldun i abertzale em justificava la lluita armada dient-me que la vida d'un poble val més que la d'una persona. Fins a quin punt tenia raó?
Preguntes dures i difícils de contestar. I a més, també de pensar.
Sota el meu punt de vista, tot i ser, crec, bastant humanista, penso que hi ha gent que no té dret a existir. El dret a viure es guanya amb el temps, amb el comportament que tens al llarg de la teva vida. De totes maneres, també crec que la persona neix bona, neix sense predisposició ni a matar, ni a fer mal, ni a destruir el territori. Em nego a pensar que un xiquet de 10 anys pot ser dolent. Treballo, però, amb adolescents, i ahir mateix els hagués matat a tots (i totes!). Contradiccions que t'atabalen i fan que un peta de tant en tant et desconnecti intencionadament dels malrollos de la teva realitat. I tot això mentre segueixo pensant, després de creure fermament que era una deserció durant la major part de la meva vida, en que hauríem de marxar tots al monte, abandonar a la humanitat i construir-ne una de nova amb les que estimem i els que ens estimen.

Seré un jipi impresentable en societat!

2008-04-11T16:22:00.002+02:00

Avui fa 5 anys que es van emportar al Jordi...

2008-04-01T16:00:00.001+02:00

Tal dia com avui de fa 5 anys, cap a les 7 de la tarda, el Jordi tornava de treballar. Un cotxe el va aturar i quatre encaputxats s'hi van tirar a sobre abans que es pogués descordar el cinturó.
El vam trobar quatre dies després a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Tenia un xoc nerviós monumental, no responia a estímuls nerviosos i els anàlisis li van trobar amfetamines a la sang.

Mentrestant, més de 120 violents i encaputxats van ocupar la bonica vila de Torà, a la Segarra, 1200 habitants esporuguits que no creien el que estava passant. Es van endur també al Jordi i al Toni, tot i que ells han volgut oblidar tot el que va passar. Ni el nostre Jordi ni nosaltres ho hem pogut i ho hem volgut fer. Tampoc hem pogut perdonar.

Els violents que van endur-se el Jordi, que ens el van tornar a l'hospital, que li van donar amfetamines, que van ocupar amb pistoles i passamuntanyes la bonica vila de Torà... Són al carrer. Vestits de Mosso d'Esquadra. I fan de Mosso d'Esquadra. I viuen de Mosso d'Esquadra. I manen de Mosso d'Esquadra. I segueixen detenint a gent, impunement, i segur que si han estat capaços de torturar al Jordi, també ho faran amb qualsevol de nosaltres... o de vosaltres.

L'any passat vam tallar un carrer de Lleida com a última mesura per demanar a la justícia que investigués que va passar ara fa 5 anys. De res va servir; la justícia va dir que no hi havia proves, sense tan sols iniciar les investigacions prèvies que s'inicien abans de començar a investigar un cas. No van ser prou els anàlisis que els metges li van fer i on van sortir les amfetamines. Diuen que només s'hi estan entre 24 i 72 hores, les amfetamines a la sang. I aquestes 24 o 72 hores el Jordi no estava amb nosaltres de festa, per exemple, lloc on els grans diuen que els joves ens prenem les amfetamines; no. Estava en mans dels Mossos d'Esquadra.
Creiem que la justícia ho sabia, i encara ho sap. Motius i proves per saber-ho tenia. Però va decidir que no ho volia saber.

I ara nosaltres ens hem fet grans. Fa 5 anys que acompanyem al Jordi en la seva nova vida, la que va començar amb els 4 encaputxats (o 5, o 6, o 120...) que van assaltar el seu cotxe - la seva vida, la nostra vida - quan tornava de treballar l'1 d'Abril de 2003. I el Jordi també s'ha fet gran. Només ha servit d'això, tot el que va passar. De que nosaltres el puguem acompanyar i ell ens pugui acompanyar. Fins a on? Fins que la justícia, la de veritat, ens doni la raó.
Bé, de fet, la justícia de veritat ens la ha donat, la raó. L'evidència ens la dona dia a dia.

Però com que la justícia que val no és la evidència, sinó que és la que conviu amb els polítics corruptes, empresaris especuladors i, evidentment, amb els Mossos d'Esquadra torturadors, doncs nosaltres no podem, ni volem, perdonar o oblidar.

Jordi, seguim estan amb tu!

Estrasburg ens donarà la raó!

5 ANYS DE LES TORTURES, 5 ANYS D'IMPUNITAT!
JUSTÍCIA PEL JOVE DE TORÀ!

Lleida, 1 d'Abril de 2008

Primer dia

2008-03-31T16:26:00.000+02:00

Com hi va la canalla!
És dur, allà on treballo. Sovint em sento un funcionari de presons. Les aules estan totes tancades amb clau. Si no és així, els xavals les trinxen. Diria que el seu entorn és així: trinxat. Però no trinxat dels trinxats que fa anys la lien per Ponent, gent amable i simpàtica, amb la que val la pena comptar. No...
Trinxats. La vida. La sort els ha trinxat la vida. Un no vol saber res de sa mare. I el seu pare el va fotre fora de casa quan el vam expulsar per consumir marihuana al centre. Que hem de fer?
La maria que tantes alegries ens ha donat a moltes de nosaltres, a ells els hi gira el cervell. I només ens queda aquest recurs, l'únic pel qual deixen de fumar. Una mica. L'endemà hi tornen, es posen igual de cecs i ja hi tornem a ser. Fa por. Quan provin la maleïda farlopa no sé pas que passarà. Si és que no l'han provat ja...!
Mentrestant, contenció. La prevenció no depèn de la gent que allà treballem. A casa m'han ensenyat que hi ha gent, hi ha persones, personetes (per edat!) que són filles i fills de tothom. Ves que no sigui perquè vivim amb un d'ells des de fa anys! És responsabilitat de cadascú de nosaltres la seva educació. La societat que la gran majoria de gent ha ajudat a construir no ha tingut en compte gent com elles, ni com els que viuen al carrer. No ho han fet a Nova Delhi, ni a Méjico DF. Tampoc a Bejing, ni al Congo Belga. Però aquí tampoc han comptat per ningú.
Com hi va la canalla!

Hi ha llocs que marquen? No, hi ha persones que marquen!

2008-03-30T23:11:00.000+02:00

Ja sigui per la gent que vas deixar quan vas marxar, ja sigui per la que vas trobar quan vas arribar, ja sigui per la que t'has trobat en el temps que has caminat pel lloc que t'ha acollit, hi ha llocs que marquen.

I això és el que m'ha passat a mi. Vaig marxar escopetejat del lloc on vaig néixer. Volia volar i ho havia de fer llavors. I encara no he aterrat. He descobert que volant s'està molt bé, tot i que - massa - sovint un cop de porra - ...al mig del cap, em torna a lloc quan estic fora... - en forma de multes, injustícies vàries, il·legalitzacions, vulneracions flagrants... doncs això, et fa tocar de peus a terra. Però aquest tocar és de cotó fluix quan estàs envoltat de gent genial com ho estic jo ara.

Certa persona quan li vaig dir que era ell amb qui pensava quan pensava amb on estic visquen ara em va contestar: "vas pedo, o que?". Només em podia respondre això. Forma part de la seva genialitat. No és que només pensi en ell, però és una de les persones que se'm passen pel cap quan penso el perquè segueixo visquen per Ponent.

No res. Seguirem creixent al costat dels que ens reguin! I seguirem regant a les que tinguem a prop, si es deixen!

Comencem...

2008-03-30T22:48:00.000+02:00

Fart de pensar molt i no saber a qui explicar les coses, he decidit humilment fer un blog. No sé pas si durarà gaire, si hi escriuré sovint, si demà me'n cansaré... Però ara ja està fet.

Dia gos, avui. Diumenge. Demà comença la rutina. I ahir vaig conèixer a la Núria. Dues coses ben diferents. Una rutina que es trencarà divendres quan comenci a currar. Per fi, sortiré per uns mesos de la precarietat.

I mentrestant, res de la Uni, res del curro (no hi vaig des de dimarts!) i poc del Setmanari. No he pogut. No sé si va ser el mai d'ahir a la nit o que he dormit massa, però el cas és que quatre hores davant de l'ordinador amb comunicats de premsa, dades de l'Aca i del Departament de Medi Ambient i l'escrit d'Ipcena i no he pogut. Ho he deixat per demà, a veure si me'n surto.

Espero poder explicar-vos a través d'aquest bloc, reflexions que normalment no puc expressar, ja sigui perquè sovint escriure és molt més fàcil que verbalitzar.

Així doncs, comencem, a veure quan durem.

Que el camí que aquí comença em deixi arribar lluny, tan lluny com els altres camins que vaig escollint al llarg de la vida m'ho estan deixant fer.